Category Archives: Moviments Socials

MANIFEST DE LA PLATAFORMA PEL DRET A LA SALUT

MANIFEST DE LA PLATAFORMA PEL DRET A LA SALUT

  Amb aquest primer manifest del 28 de juliol de 2012 neix la Plataforma „Pel Dret a la Salut‟ per lluitar contra totes les ofensives que està patint el Sistema Nacional de Salut i el seu caràcter universal, públic i equitatiu, a nivell estatal i català.

 Aquest manifest se centra en la lluita contra el Reial Decret Llei del 20 d’abril del 2012, que el Govern de l‟Estat va aprovar sense cap debat al Parlament. Un Reial Decret Llei que pretén acabar amb la universalitat del Sistema Nacional de Salut (SNS). El títol “per garantir la sostenibilitat del SNS i millorar la qualitat i la seguretat de les prestacions” anuncia tot el contrari del seu contingut. A la pràctica, aquest Decret refusa un SNS basat en el dret a l‟atenció sanitària universal, equitativa i de qualitat, per a totes les persones, a favor de la promoció d‟un sistema de salut que estimula a privatització de l’atenció a la salut i afavoreix l’augment de les desigualtats socials, segons l’estatus migratori, l’edat, la classe social, el lloc de residència o el gènere de les persones. Continua llegint

Lo millor d’ahir i dàvui : SINDICALISME

“Si no representem una força immensa, si no som una agrupació potentisima per a la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia. Però si ens superem, si conquerim la nostra capacitat i ens col·loquem en condicions d´actuar d´una manera enèrgica, de fer front a totes les possibilitats d´atac, com a treballadors serem respectats, atesos i ens imposarem”.

Salvador Segui “el noi del sucre”

EL segle XXI porta una serie d´efectes al moviment sindical, què fa trontollar el què ha estat els darrers 30 anys de moviment obrer. Continua llegint

La victòria dels miners seria una victòria contra les retallades

La victòria dels miners seria una victòria contra les retallades

A vegades és fa difícil veure la importància de les coses que passen, sobretot si aquestes passen lluny. Aquest és el cas de la vaga de miners. Els miners s’estan rebel·lant de nou com la secció més combativa de la classe treballadora, per cert gairebé tots afiliats a CCOO i UGT, però al seva combativitat ve de lluny.

 La vaga del 1934 és un exemple, però la més recent va ser la Huelgona de 1962, en plena dictadura franquista. Amb aquella vaga es van aconseguir molts dels drets d’avui. Els miners llençaven pinso de gallina davant les cases dels esquirols com a símbol de covardia i els pescadors de Bilbo continuaven pescant després de que s’acabés la jornada laboral per donar-los als miners. Els petits comerços i les persones amb horts a la zona també els cedien molts dels seus aliments.

 Per altra banda, la comparació amb la gran vaga dels miners anglesos contra Margaret Thatcher al 1984, que va durar gairebé un any, és quasi inevitable. Avui mateix ex-miners anglesos que van participar-hi han visitat els pous en lluita mostrant la seva solidaritat.

 Les diferències entre aquesta lluita i aquella són obvies, però els resultats de la derrota dels miners llavors seran els mateixos si la lluita és perd avui. La derrota dels miners anglesos va suposar atur massiu prolongat a totes les zones mineres, molts miners no van tornar a treballar mai més, es va destruir el futur dels joves de la regió i l’us de drogues va augmentar espectacularment.

 Malgrat això cal recordar que els miners van posar al Govern de Thatcher contra l’espasa i la paret.  Nou anys després Thatcher confessava que: “vam estar a punt de perdre-ho tot”, la vaga “podria haver fet caure el govern”.

 Avui la victòria dels miners seria una victòria contra les retallades. La derrota seria una victòria del Govern i la dreta. A més deixaria el camí lliure per encara més polítiques d’austeritat. El que s’està jugant en aquest vaga és la feina de milers de treballadors i de les persones que viuen d’aquesta feina a les conques mineres, però alhora també ens estem jugant la confiança del sector més militant de la classe treballadora i per tant la confiança en el “lluitar serveix” de tota la classe treballadora en general.

 Però no només per la classe treballadora, tots els sectors oprimits de la societat també es veurien afectats. Thatcher, quan va acabar amb els miners no només va atacar a la resta de sectors organitzats de la classe treballadora sinó que va aprovar la coneguda com a “Clausula 28” que prohibia “la promoció” de la homosexualitat a les escoles.

 El missatge del Govern espanyol, a través del Ministre d’Indústria, José Manuel Soria, és clar: “s’han de tancar tots els pous”. És sens dubte un pols en tota regla. El Govern, amb tota la que li està caient a sobre, no te cap intenció de cedir, ni tan sols de negociar. Amb els “homes de negre” a punt d’arribar i la credibilitat pel terra, Rajoy sap que ha d’enviar el missatge clar a l’eurozona i la troika de que qualsevol revolta domèstica es controlarà. Però la realitat és que la posició del Govern espanyol, més enllà del seu ordago, és dèbil i els miners han d’aprofitar-ho.

 La solidaritat activa serà crucial, i  més quan la resposta es torni encara més dura per part de l’estat i els mitjans de comunicació neoliberals, només cal veure la porta de l’ABC d’avui. Els miners ja estan avisant de que el conflicte es podria militaritzar amb tot el que això suposaria.

 El Govern pot aguantar la lluita radical dels miners durant molt de temps, com va demostrar Thatcher al 1984, però si se li obrissin altres fronts, el que avui és pedra demà podria ser pols. La vaga a Asturies en els transports públics, amb victòria pel moment dels treballadors, i la vaga de professors que es va dur a terme fa uns dies, són un exemple d’això. L’eslògan “Unim les lluites” agafa més sentit cada dia que passa.

 Manel Ros, militant d’En lluita i afiliat a la FAA-IAC.

16 de juny 2012

“SEGUEIX LA REPRESSIÓ”

Des de la FEDERACIÓ D’ALTRES ACTIVITATS de la INTERSINDICAL ALTERNATIVA DE CATALUNYA (IAC) denunciem les campanyes de desprestigi i criminalització dels moviments populars, fetes i dissenyades per trencar la creixent resistència d’aquests moviments, front a la classe política i  als poders econòmics i financers.

 La notificació del Departament d’Interior de la Generalitat al company Xavier Palos i a molts altres companys, pretén implantar un sistema de terror en la ciutadania, per imposar amb la repressió el que no poden fer amb ús de raons:

 PARAR LA MOBILITZACIÓ I RESISTÈNCIA DE LA CIUDADANIA.

 El camí no serà ni curt ni senzill, però per altra banda, mai les accions transformadores han estat fàcils ni senzilles.

DECLARACIÓ DE SUPORT A XAVIER PALOS

  Les entitats i persones que signem aquest escrit volem fer constar el següent:

 PRIMER. El passat 25 de maig, Xavier Palos va rebre una notificació del Departament d’Interior de la Generalitat en què se l’acusa d’haver vulnerat la Llei de protecció de seguretat ciutadana per uns fets que no s’especifiquen i que, segons sembla, succeïren fa ara gairebé dos mesos, durant la vaga general del 29 de març. Aquell dia, en Xavier Palos va donar suport a la vaga, igual com ho van fer els seus companys i companyes de la cooperativa Trèvol i de la Xarxa d’Economia Solidària. Volem incidir en el fet que, durant la jornada, en cap moment no se’l va aturar, detenir, ni tan sols demanar la documentació, i com que a la notificació no s’especifica res més, ignorem encara els motius pels quals s’inicia un procediment penal contra ell.

SEGON. Xavier Palos és una persona activa des de fa molts anys en les entitats de l’economia social i solidària i fortament implicada en el teixit associatiu de Sant Andreu i la Sagrera, una implicació que ha comportat la seva presència en incomptables activitats i reunions tant reivindicatives com participatives. És només per aquest fet, per ser una persona força coneguda al barri, que la Guàrdia Urbana del Districte pot conèixer la seva adreça i haver-la fet arribar al Departament d’Interior.

TERCER. Per tot plegat no podem sinó considerar que l’obertura d’un procediment penal contra Xavier Palos és una acció injusta i sense fonament legal que s’emmarca dins un intent més ampli de criminalitzar la protesta ciutadana contra els constants retrocessos dels drets socials i laborals.

QUART. Ens reafirmen en les raons que ens van dur a les mobilitzacions de la vaga del 29M (l’oposició a la Reforma Laboral i les retallades socials), manifestem el nostre total suport a Xavier Palos, així com a tots els encausats en circumstàncies semblants a la seva, i exigim la retirada de tots els càrrecs i l’arxiu i el sobreseïment del cas.

Barcelona, 30 de maig de 2012

Per adhesions :

info@xes.cat

 xes_cat

“LA REPRESSIÓ, NO CESSA”

Informan desde el SAT que esta tarde, concretamente a las 13,15 h., agentes de la Policía Nacional, han detenido a Diego Cañamero, portavoz nacional del SAT. La detención se produjo a la salida de los Juzgados de La Buhaira (Sevilla) donde había una concentración de sindicalistas en apoyo de José Ángel Mangano Martínez, afiliado al SAT, que estaba siendo juzgado por protestas sindicales ocurridas en julio de 2009 ante la Casa Rosa.

La detención fue ordenada por el Juzgado de Instrucción nº 12 que declaró a Diego Cañamero “en busca y captura” por “incomparecencia reiterada a los llamamientos efectuados por este Juzgado”. El SAT decidió el año pasado que sus dirigentes se declararan “insumisos judiciales” ante la enorme represión que sufre este sindicato con multas que superan el medio millón de euros, peticiones de cárcel de más de 60 años y cerca de 400 sindicalistas procesados y procesadas, lo que convierte al SAT en el sindicato más represaliado de toda Europa, en estos momentos.

Tras ser llevado a la Comisaría de Blas Infante, a las 17.00 h Diego Cañamero ha sido conducido a los Juzgados del Prado donde estamos concentrados

19:00 h. Militantes del SAT y gente solidaria de movimientos sociales y colectivos de izquierda se están concentrando en los Juzgados del Prado (Sevilla) donde se encuentra a esta hora Diego Cañamero. Estamos gritando en la puerta de los Juzgados “Ser sindicalista no es un delito” o “Libertad al compañero, Diego Cañamero” entre otras consignas.

Desde el SAT exijimos la inmediata puesta en libertad de Diego Cañamero y el cese de la campaña de represión contra este sindicato.

Des de la INTERSINDICAL  ALTERNATIVA DE CATALUNYA, denunciem l’espiral de violència i repressió que s’està exercint des dels poders de l’Estat, contra el sindicalisme combatiu, que lluita en la defensa dels interessos dels ciutadans, al carrer i en la mobilització, aquesta repressió té l’objectiu d’acoquinar als ciutadans i ciutadanes, que estan sortint al carrer denunciant les Politicas de retallades i eliminació de drets socials que estan intentat aplicar contra el 99% de la població.

VOLEM MOSTRAR NOSTRA MES PROFUNDA SOLIDADRIDAD AMB EL NOSTRE COMPANY DIEGO CAÑAMERO, I EXIGIM LA SEVA IMMEDIATA POSADA EN LLIBERTAT.

Federació d’Altres Activitats (Intersindical Alternativa de Catalunya)

Pel deret a manifestar-se sense coaccions.

“En una situació de pèrdua de drets col·lectius bàsics, el manifestar-se no només és un dret, sinó una obligació ciutadana, que no pot veure’s violentada per actuacions clarament intimidatòries de les autoritats […] Com a advocats i advocades, no podem acceptar que cap persona sigui coaccionat, colpejat o empresonat per exercir el legítim dret a la protesta davant la injustícia social”

Representants del col·lectiu d’advocats i advocades signants del manifest el presentaran davant les 4 seus provincials de la Conselleria d’Interior el proper dia 17 de maig a les 18.30 hores. La presentació coincidirà amb el final en aquest mateix punt de la marxa convocada pel sindicat CGT exigint la immediata posada en llibertat de la companya Laura Gómez, Secretària d’Organització de la CGT-Barcelona, que roman a la presó arran dels fets ocorreguts durant la jornada de vaga del passat 29 de març.

Manifets dels 100 advocats

Pel deret a manifestar-se sense coaccions.

Els sotasignants, advocades i advocats, fem una crida a la societat catalana, en relació a les darreres preocupants actuacions de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

Amb el pretext que ens trobem en el marc d’una crisi econòmica que està afectant les condicions de vida de milers de conciutadans, els Governs de la Generalitat i de l’Estat espanyol estan realitzant una política de dures retallades en àmbits tan sensibles socialment com l’educació i la salut, que venen a sumar-se a la degradació dels drets laborals en el món del treball i als endèmics problemes de l’habitatge i la disminució de drets dels veïns d’altres nacionalitats.

La lògica i necessària mobilització i protesta ciutadana per aquest retrocés de drets socials ha suposat un preocupant augment d’actuacions repressives i contràries al propi ordenament jurídic per part de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

 Per aquest motiu DENUNCIEM:

L’empresonament de vaguistes i sindicalistes detinguts en el marc de la Vaga

General del passat 29 de març contra la Reforma Laboral. En aquests casos s’ha donat un ús excessiu i mancat de cap criteri legal de la presó preventiva (aplicat a més a persones amb arrelament i sense cap risc de fuga), amb la finalitat política d’atemorir els ciutadans i de coaccionar l’acció sindical dels treballadors.

L’ús per part dels Mossos d’Esquadra a les darreres manifestacions a Barcelona de material perillós per a la integritat de les persones, tals com pots de fum, piloteres i càrregues contra milers de manifestants, creant situacions de perill i amb el resultat de múltiples persones hospitalitzades.

La coacció policial als manifestants els passats dies 1 de maig (Dia del Treball) i 3 de maig (vaga d’estudiants), amb presència intimidatòria d’agents de paisà sense el número TIP visible, amb el rostre cobert, escorcolls i presència massiva i desproporcionada d’efectius policials, en una actuació que novament vulnera drets fonamentals.

La web de la Conselleria d’Interior amb les imatges de ciutadans que no han estat inclosos en cap procediment penal, acusats públicament de greus delictes sense cap procediment legal, sotmetent-los a un judici paral·lel i causant-los un dany irreparable. Aquesta actuació vulnera els drets fonamentals a la presumpció d’innocència i a l’honor i ens apropa perillosament a una situació d’Estat anti-democràtic.

Recordem a la Conselleria d’Interior que el dret a manifestar-se sense patir coaccions està recollit en l’actual ordenament jurídic estatal i internacional. I encara més, en una situació de pèrdua de drets col·lectius bàsics, el manifestar-se no només és un dret, sinó una obligació ciutadana, que no pot veure’s violentada per actuacions clarament intimidatòries de les autoritats.

Com a advocades i advocats no podem acceptar que cap persona pugui ser coaccionat, colpejat o empresonat per exercir el legítim dret a la protesta davant la injustícia social.

 Maig de 2012

“Ni cara A, ni cara B, volem canviar de disc”

Han de baixar el seu dèficit en 9,4 punts percentuals en els proximos anys, una de les reduccions més dràstiques del món… i ho volen aconseguir a força de retalledes…retallades i mes retallades… 

¿No creïs que ha arribat el moment d’agafar el toro per les banyes?…

Continua llegint

Manifiesto Global Tomemos las calles el 12M

Manifiesto Global: Tomemos las calles el 12 M

Vivimos en un mundo dominado por fuerzas incapaces ya, si es que alguna vez lo fueron, de aportar una vida digna a todos los habitantes del planeta, garantizando los derechos básicos de existencia que nos permitan vivir con dignidad y libertad. Un mundo dónde se nos dice que no hay más alternativa que la pérdida de derechos adquiridos tras largas luchas, o la renuncia a siquiera disfrutarlos.

Continua llegint

Salir de la Austeridad

Article d’Ignacio Ramonet publicat en Le Monde diplomatique, en el qual analitza el comportament dels mercats, al mateix temps que  posa en evidència la representativitat d’uns polítics que no tenen en compte la voluntat popular a l’hora de prendre decisions.

Salir de la austeridad

Ignacio Ramonet

“La mejor fortaleza de los tiranos,

 es la inacción de los pueblos”

Maquiavelo

  • Como una sensación de asfixia. Es lo que padecen muchos ciudadanos en varios países de la Unión Europea (UE), afectados por tanta reducción, tanto recorte y tanto ajuste. Una sensación agudizada por la comprobación de que la alternancia política no modifica la “furia austeritaria” de los gobernantes. 
  • En España, por ejemplo, a una sociedad vapuleada por las brutales ­medidas de ajuste adoptadas a partir de mayo de 2010 por el Presidente (socialista) José Luis Rodríguez Zapatero, el candidato del conservador Partido Popular (PP) Mariano Rajoy prometió, durante la campaña de las elecciones generales del pasado 20 de noviembre, el “cambio” (1) y “devolver la felicidad”. Venció con mayoría absoluta. Pero nada más tomar posesión de su cargo, emprendió a su vez la más agresiva operación de recortes sociales de la historia reciente de ­España.
  • Lo mismo ocurrió en otros Estados; en Grecia, por ejemplo, o en Portugal. Recordemos que, en este país, en junio de 2011, el socialista José Sócrates, después de imponer cuatro impopulares programas de “disciplina fiscal” y aceptar un no menos detestado plan de rescate de la troika (2), perdió las elecciones. Pero el vencedor conservador, Pedro Passos Coelho, ­actual Primer Ministro, muy crítico antes con las políticas de recortes de los socialistas, no tardó en afirmar, una vez elegido, que para cumplir con las exigencias de la UE, su objetivo era “aplicar una dosis aún mayor de austeridad” (3)…
  • ¿De qué sirven entonces las elecciones si en lo esencial, o sea las políticas económicas y sociales, los nuevos gobernantes hacen lo mismo (incluso en peor grado) que los precedentes? Quienes se hacen esta pregunta dudan, de hecho, de la democracia. En el marco de la Unión Europea, se ha perdido el control ciudadano sobre una serie de decisiones que determinan la vida de la gente. En realidad, las exigencias –prioritarias– de los mercados están limitando seriamente el funcionamiento democrático. Muchos gobernantes (de izquierda y de derecha) están convencidos de que los mercados tienen siempre razón. Y de que el problema, según ellos, es precisamente la democracia, el debate público. Prefieren inversores competentes a “electores inconscientes”.
  • Por su parte, los ciudadanos tienen el sentimiento de que, dictada por los mercados, existe en Europa hoy una agenda oculta con dos objetivos concretos: reducir al máximo la soberanía de los Estados y desmantelar por completo el Estado de bienestar. Si quedan dudas a este respecto, basta leer las recientes declaraciones de Mario Draghi, presidente del Banco Central Europeo (BCE), en las que afirma: “El modelo social europeo está muerto y quien dé marcha atrás en los recortes presupuestarios provocará una sanción inmediata de los mercados (…) En cuanto al Pacto Fiscal europeo (4), se trata en realidad de un avance político mayor porque gracias a ese tratado los Estados pierden una parte de su soberanía nacional” (5). Más claro, imposible.
  • En realidad vivimos en una suerte de despotismo ilustrado en el que la democracia se define menos por el voto o por la posibilidad de escoger, que por el respeto de reglas y tratados (Maastricht, Lisboa, MEDE (6), Pacto Fiscal) adoptados ­hace tiempo o en vías de rati­ficación ante la indiferencia ­general, y que resultan verdaderas cárceles jurídicas sin posible evasión.
  • De ahí, de nuevo, las preguntas de tantos ciudadanos defraudados: ¿sirve de algo votar, si estamos condenados a elegir gobernantes cuya función consistirá en aplicar reglas y tratados definidos una vez por todas? (7).
  • Tenemos un caso de “disimulación democrática” ante los ojos: ­precisamente el del Pacto Fiscal europeo. ¿Por qué no existe un debate público sobre este Pacto, actualmente en vías de adopción, que va a condicionar la vida de millones de ciudadanos? Como el Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE) del que depende, ese Pacto constituye un ataque brutal contra los derechos de los ciudadanos. Obligará para siempre a los Estados firmantes (entre ellos España) a reducir gastos sociales, salarios  y pensiones. Priorizará además la autoridad de la Unión Europea sobre las ­políticas presupuestarias de los ­Estados miembros. Y limitará las competencias de los Parlamentos nacionales, restándoles soberanía y convirtiendo a veces a algunos países en meros protectorados europeos (8).  
  • ¿Se puede salir de semejante situación? Las elecciones presidenciales en Francia abren quizás una perspectiva. No tanto por los millones de electores que, hartos y desesperados, votaron por una extrema derecha antieuropeísta y xenófoba. Sino porque el propio candidato socialdemócrata François Hollande –favorito según todas las encuestas–, ha prometido, a ese respecto, cambiar las cosas. 
  • Consciente de que la elección del presidente de Francia afecta el curso de Europa, Hollande exige, en particular, añadir al Pacto Fiscal un paquete de medidas de estímulo, solidaridad y crecimiento. Y también que el BCE baje los tipos de interés y preste directamente a los Estados (y no a los bancos privados) para abrir de inmediato la senda de la recuperación. 
  • Aunque los cambios demandados son mínimos y sin duda insuficientes, Hollande se opone a la canciller alemana Angela Merkel y al Bundesbank, quienes dictan en realidad las políticas económicas y financieras de la UE. Pero el socialista francés precisó que si Alemania no aprueba estas modificaciones, Francia no ratificará el Pacto Fiscal.
  • ¿Qué pasará si, una vez elegido, Hollande mantiene su idea de sacar a Europa de la “opresión austeritaria” y de la recesión, impulsando reformas estructurales y estimulando el crecimiento? Dos cosas pueden ocurrir. Primera posibilidad: los mercados, como avisó Mario Draghi, atacan de inmediato a Francia y la ponen contra las cuerdas; Hollande se acobarda,  da marcha atrás, acaba inclinándose como sus amigos socialdemócratas Zapatero, Sócrates y Papandreu ante la especulación y se convierte a su vez en el líder de izquierda más impopular de la historia de Francia.
  • Segunda posibilidad: sabiendo que en la UE nada se puede hacer sin Francia, segunda economía de la zona euro (y quinta del mundo), Hollande mantiene su posición y la radicaliza.  Decide  apoyarse en la movilización de las fuerzas populares europeas (empezando por las del Frente de Izquierda de Jean-Luc Mélenchon), recibe el soporte de muchos gobiernos europeos partidarios asimismo de políticas de estímulo y de crecimiento; ­consigue modificar la línea del BCE-Bundesbank. Y acaba por demostrar que cuando, en una democracia, el mandato del pueblo coincide con una firme voluntad política no hay objetivo que no se pueda alcanzar.

 (1) “Súmate al cambio” fue su lema de campaña, copiado del que utilizó el Presidente chileno Sebastián Piñera (derecha) en su carrera electoral victoriosa de 2010.

(2) Constituida por el Banco Central Europeo, la Comisión Europea y el Fondo Monetario Internacional.

(3) Jornal de Noticias, Lisboa, 29 de febrero de 2012. Las políticas austeritarias de Passos Coelho están conduciendo a Portugal a una catástrofe social semejante a la de Grecia; el 15% de la población activa está sin empleo (35% de los jóvenes), 25% de los portugueses se halla bajo la línea de la pobreza, y se calcula que, este año,  la recesión será del 3,3%. En los últimos seis meses ha habido ya dos huelgas generales: el 24 de noviembre de 2011 y el 22 de marzo de 2012.

(4) Impulsado por Alemania, el Pacto Fiscal o Tratado para la Estabilidad, la Coordinación y la Gobernanza en la Unión Económica y Monetaria, fue firmado el 2 de marzo de 2012 en Bruselas, con la excepción del Reino Unido y de la República Checa, por 25 Estados de la UE. Obliga a cada país firmante a incluir en su Constitución un límite de déficit estructural del 0,5% y contempla sanciones automáticas para quienes sobrepasen el 3%. Su entrada en vigor está prevista para el 1 de enero de 2013.

(5) The Wall Street Journal, Nueva York, 23 de febrero de 2012.

(6) Mecanismo Europeo de Estabilidad, organismo intergubernamental creado por el Consejo Europeo (los 27 jefes de Estado y de gobierno de la UE) en marzo de 2011. Entrará en vigor el 1 de julio de 2012. Sustituye al Fondo Europeo de Estabilidad Financiera (FEEF) y al Mecanismo Europeo de Estabilidad Financiera (MEEF).

(7) Léase: Christophe Deloire, Christophe Dubois, Circus politicus, Albin Michel, París, 2012.

(8) Léase: Ignacio Ramonet, “Nuevos protectorados”, Le Monde diplomatique en español, marzo de 2012.

 

 

ELS SINDICATS CATALANS RECLAMEN ALS GOVERNS DE CATALUNYA I ESPANYA QUE CESSIN LES ACTUACIONS REPRESSIVES CONTRA EL MOVIMENT SINDICAL I DEMANEN LA POSADA EN LLIBERTAT DELS DETINGUTS PEL 29-M

  • Les organitzacions sindicals de Catalunya CCOO, UGT, USOC, CGT, IAC i I-CSC volen denunciar el creixent i preocupant protagonisme que estan agafant les polítiques de repressió i intimidació dels poders públics per a limitar les llibertats i negar els drets democràtics de la ciutadania. Sota l’argument de “la necessitat de neutralitzar els violents”, el Govern central i el Govern de la Generalitat pretenen vincular la resposta sindical i ciutadana a les polítiques de retallades socials i laborals als desordres i la violència urbana, ignorant el caire social i pacífic d’aquella.
  • Des de fa un temps advertim del gir autoritari del Govern del PP amb anuncis de modificació del Codi Penal per fer front al que diuen és un exercici excessiu d’alguns drets i llibertats. A casa nostra hem de denunciar ja accions absolutament desproporcionades, com la detenció de dos estudiants i un altre company, l’Isma, el Dani i el Javier, el dia de la vaga, i que encara segueixen a la presó, la detenció posterior d’una sindicalista de la CGT, tots ells encara en presó preventiva, la detenció a la mateixa fàbrica de SEAT a Martorell de dos delegats sindicals de CCOO i UGT, així com la creació d’una pàgina web dels Mossos d’Esquadra, de dubtosa constitucionalitat amb una exposició de fotografies i vídeos per a que la ciutadania col·labori en la identificació de persones suposadament violentes.
  • Davant d’aquestes polítiques de repressió i intimidació dels poders públics, els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, IAC i I-CSC fan una crida a les autoritats polítiques per a que cessin en la seva actuació repressiva contra el moviment sindical i assumeixin les conseqüències d’una vaga general que va tenir un seguiment massiu, i reclamen que les persones detingudes siguin posades en llibertat. No es pot fer un abús, per part d’algun jutge, de la utilització de la presó preventiva per a persones amb arrelament social i sindical que no generen cap alarma social. Els principals sindicats de Catalunya consideren inacceptable que es tracti a persones que exerceixen el seu dret a reivindicar canvis de les polítiques socials i econòmiques com si fossin delinqüents, i alerten que no permetran que el conflicte social obert per les injustes i ineficaces polítiques d’ajust i eliminació de drets derivi en un conflicte d’ordre públic.