Acte contra la repressió social i sindical Solidaritat amb el SAT

Davant la repressió. Solidaritat!

Fa 181 anys que naixia el primer sindicat de la història i segurament del sindicalisme. Des de llavors el sindicalisme ha esdevingut l’eina més important del moviment obrer com a moviment social de masses cabdal per les classes populars, la seva millor eina per la lluita dels i les treballadores.

Des d’aleshores i fins avui dia el sindicalisme de classe ha estat punta de llança per tal d’aconseguir conquestes i millores sociolaborals de la classe obrera, des de la conquesta de la jornada laboral de 8 hores, la prohibició del treball infantil, la llibertat d’organització, reunió i expressió, fins a esdevenir, en els seus millors moments, ser un actiu fonamental en la negociació per la millora de les condicions laborals. La mobilització, el carrer, el suport mutu, la confrontació social i sobretot la vaga general han estat eines indispensables d’una classe, la treballadora, que ha estat sempre bandejada, per una minoria opressora.

Des de l’any 2008 vivim en una crisi econòmica fruit d’una estafa, on l’economia especulativa ha substituït la productiva, convertint aquesta crisi en una gran estafa dels sectors dominants. Darrere les retallades, les més importants des de la mort del dictador, el que signifiquen realment és la reconversió total d’un model social, on les classes treballadores i populars ens juguem la pèrdua de la majoria de millores aconseguides amb milers de lluites i vagues que pot suposar el desmantellament d’uns drets aconseguits amb la lluita i l’organització del moviment obrer de classe.

Aquesta ofensiva neoliberal, que pretén socialitzar les pèrdues de la majoria, mitjançant els plans d’ajust i el pagament del deute, es faran a costa dels últims grans pilars del que queda d’estat del benestar. És a dir del desmantellament de la sanitat pública, l’educació, l’atac contra les pensions i la fi del sindicalisme de concertació amb l’eliminació de la negociació dels convenis col·lectius. En aquesta etapa de resistència al tsunami de l’Europa del capital, només ens queda l’autoorganització i la coordinació de les lluites des de la base, des del sindicalisme combatiu i de classe.

El poder establert mai no ha pogut pair que des de baix es volgués construir un nou món i per això de forma “legal” o il·legal ha actuat amb contundència utilitzant tot el ventall d’aparells repressors de què disposa. Casos flagrants com “els màrtirs de Chicago”, els centenars d’obreres cremades a Nova York, els anarquistes Sacco i Vanzetti… Ja més a casa nostra, el “Procés de Montjuïc” (més de 400 detinguts), tortura, assassinats “legals”, noms com Teresa Claramunt, Anselmo Lorenzo, Joan Llunàs i Pujals, van recórrer tot Europa. La repressió a Alcoi després de la “Revolució del petroli”. La brutal repressió a les obreres de Ses Illes com Aurora Picornell, Matilde Landa…. i així anar sumant al santoral obrer, Salvador Seguí, Layret, Peiró i milers de treballadors i treballadores que van donar el millor per aconseguir unes condicions de vida dignes per a les majories.

Ha passat més d’un segle i mig, i la repressió, com no pot ser d’altra manera, ve acompanyada amb retallades i retrocessos dels drets laborals com no veiem des dels temps del franquisme tardà. Les darreres vagues generals han produït un nombre important de detinguts i detingudes, atonyinaments, presó, judicis, ferides greus. Les més de 150 detencions a Catalunya, a la vaga general del 14N, donen exemple de com el sistema i els cossos repressius sempre acompanyen les classes dominants en el seu camí de reformes per mantenir els seus privilegis.

Són el moviment sindical de classe i també els moviments socials els que estan intentant resistir la duresa de l’envestida repressiva que, aquí a Catalunya, la simbolitzen els casos flagrants de l’ús il·legal de les escopetes de pilotes de goma, que han deixat ja 7 persones sense un ull en els últims 10 anys. Entre elles volem fer esment del cas de l’Esther Quintana, un símbol de la lluita contra la injustícia, la mentida i la repressió en la seva vessant més dura.

Tenim centenars de judicis a Catalunya, però també a altres indrets de l’estat espanyol, on la repressió és una eina instrumental al servei del capital per tirar endavant les polítiques d’ajust neoliberal. Les vagues del carbó a Astúries, les ocupacions de finques del poble andalús, les lluites estudiantils a les illes, la primavera valenciana o la repressió de l’esquerra abertzale a Euskalherria no són més que conseqüències d’un pla per desmantellar qualsevol moviment de resistència, dissidència i voluntat d’esdevenir nou motor de canvi. Els casos més coneguts: el de Cándido i Morala (CSI), condemnats a tres anys de presó; Rafa Díez de Usabiaga (LAB), condemnat a deu anys de presó; la persecució sistemàtica a Diego Cañamero i Juan Manuel Sanchez Gordillo (SAT), que juntament amb 54 sindicalistes més, estan fins al capdamunt de multes i a l’espera de condemnes de presó.

A això cal no oblidar la repressió invisibilitzada de la dona treballadora. Els treballs de cures i el treball domèstic només són dos exemples de la doble repressió que significa el ser dona i treballadora. El no reconeixement d’aquestes feines imprescindibles en la nostra societat i la seva conseqüent impossibilitat d’organitzar-se de manera legal, per lluitar de manera col·lectiva pels seus drets laborals, fan que, des de les nostres organitzacions, denunciem i incorporem aquesta vessant de gènere que, per invisible que sigui, és una realitat tràgica al segle XXI.

Per la nostra tradició des del sindicalisme revolucionari, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Intersindical Valenciana i la Intersindical Balear, volem fer un clam contra la repressió, a favor de les classes populars de tot el món, per la justícia social i en defensa del moviment obrer i camperol.

La repressió ve de lluny, cal que la lluita sindical vagi més lluny encara.

 CONTRA LA REPRESSIÓ, SOLIDARITAT.

CONTRA LES POLÍTIQUES DE LA TROIKA, ORGANITZACIÓ.

LA LLUITA ÉS EL NOSTRE CAMÍ, EL NOSTRE CAMÍ ÉS AL CARRER.

 VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA!

Situació de la Mesa General de Negociació sobre la Funció Pública

Davant l’actitud del Govern, concentració avui a les 18h a Pl. Sant Jaume de Barcelona.

Continua el tancament dels delegats i delegades sindicals de la Mesa general

Els delegats i delegades de la IAC i de la resta de sindicats presents a la Mesa general de negociació de l’Administració de la Generalitat continuem tancats a les dependències del departament d’Empresa i Ocupació del carrer Sepúlveda, a l’espera que la vicepresidenta del govern, Sra. Joana Ortega s’avingui a negociar les condicions econòmiques del personal al servei de la Generalitat.

El tancament es va iniciar ahir i es pensar continuar, com a mínim, fins demà a les 18 hores en que hi ha convocada una concentració del personal de la Generalitat a la plaça Sant Jaume per exigir uns pressupostos socials.

Avui, a les 13 h s’ha dut a terme una concentració de suport a les persones tancades per part de centenars de persones.

El govern intenta dividir al personal de la Generalitat

El govern ha publicat a ATRI (intranet de la Generalitat) una nota informativa acusant als sindicats d’impedir el gaudiment d’algunes mesures en matèria de conciliació.

Mitjançant aquesta nota el govern manifesta la seva manca de polítiques actives vers la funció pública ja que reconeix que les mesures estaven proposades pels sindicats i no per ells.

Al temps, reconeix la seva manca de polítiques actives en matèria de personal, quan l’única política que es desprèn de l’esmentada nota és la declaració d’una guerra bruta als sindicats, endossant-les una responsabilitat que no tenen.

És paradoxal comprovar que el govern supedita el gaudiment d’aquestes mesures a un acord, quan segons el propi govern ha tingut el “coratge” de confiscar-nos una paga extra. Per què no les implementa per si mateix amb aquest “coratge” que diu tenir?

Estem convençuts que el personal de la Generalitat es major d’edat i compren l’actitud digna dels sindicats que volem defensar integrament a tothom i des d’un nivell general que inclogui els drets econòmics, i socials.

El 28 d’abril, totes al carrer!

Diferents “marees” de l’ambit de l’educació, la sanitat i la funció pública, juntament amb altres diversos col·lectius, confluirem en una gran marxa que anirà fins al Parc de la Ciutadella, seu del Parlament.

Els punts de trobada són:

11:30h Commna Sanitat Balmes/Gran Via

11:30h Columna Educació Passeig de Gràcia/Aragó

11:30h Columna resta del personal de la funció publica Rambla Catalunya/Diputació

12:30h Passeig de Gràcia/Ronda Sant Pere

A continuació teniu el manifest  conjunt que es llegirà.

Juntes podem!

Aturem els pressupostos antisocials!

Amigues, amics…

Un cop més, som milers i milers de persones omplint els carrers de Barcelona. Avui, la nostra marxa arbora molts colors. Però tots evoquen un mateix anhel de justícia social i dignitat. Sindicats, plataformes unitàries, moviments, entitats veïnals, col·lectius diversos, ciutadanes i ciutadans… ens hem aplegat per dir que no podem seguir així; però que, juntes, podem canviar les coses!

Vet aquí que el Parlament de Catalunya debatrà, d’aquí uns dies, els Pressupostos del 2013. Ho farà davant d’un país sacsejat pels efectes d’una crisi devastadora i unes polítiques d’austeritat – gestades a Brussel·les i a Madrid, però també a la Plaça de Sant Jaume – que han malmès els fonaments del nostre model social. Prop de 900.000 persones volen treballar i no poden perquè no hi ha feina. A hores d’ara, gairebé un terç de la població es troba en situació de pobresa. La meitat de les famílies en risc d’exclusió se sostenen sobre l’esforç de dones soles. Desnonaments per impagament d’hipoteca o de lloguer, talls d’aigua i de corrent, esdevenen quotidians. Les desigualtats creixen i la nostra societat és més a prop que mai de patir una profunda fractura.

El debat sobre els pressupostos no va de xifres inabastables; va de persones, va de les nostres condicions de vida. Es tracta de saber si les mateixes elits financeres i empresarials, les mateixes famílies adinerades de tota la vida – una ínfima, però molt influent minoria – seguiran acumulant riquesa a costa dels nostres drets. Sembla ser que la controvèrsia entre el govern de Rajoy i la Generalitat rau en el marge de dèficit que l’Estat autoritzarà als comptes autonòmics. Val a dir, si la retallada de la despesa social serà de 4.400 milions d’euros… o si “només” representarà la meitat d’aquesta xifra.

Bé, doncs… Avui som aquí, ben a prop del Parlament, per dir-ho sense embuts: cap d’aquests escenaris és acceptable, cap. Ja n’hi ha prou! No només es tracta d’aturar les retallades que planen sobre sanitat i educació, sobre la cultura i sobre els mitjans de comunicació públics, sobre les prestacions socials o la funció pública, sobre les polítiques de cooperació… sinó que és urgent revertir les mesures restrictives d’aquests últims anys, preservar el bé comú i el territori, endegar un nou desenvolupament al servei de les persones…

Nosaltres també sabem comptar. Enguany, el servei del deute financer de la Generalitat depassarà els 2.300 milions d’euros. I és que els bancs, molts d’ells rescatats amb els diners dels nostres impostos, obtenen liquiditat del Banc Central Europeu a l’1 %… i financen les administracions públiques a interessos molt més elevats – com és el cas de la Generalitat, que el 2011 va pagar un tipus mig del 5’18 %. Ja és hora de discutir la legitimitat d’aquest deute, de decidir què és just pagar, quan i com convé fer-ho… i de denunciar allò que és usura.

Sabem comptar i tenim memòria: a l’estiu de 2011, d’esquenes al poble i amb el suport dels nostres actuals governants, fou aprovada una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute financer per damunt de qualsevol altra partida pressupostària. Avui som aquí per dir que les nostres vides valen més que els rèdits dels especuladors!

Estem fartes de sentir que no hi ha diners, que no hi ha alternatives i que tot plegat és una mena de fatalitat bíblica. No. El que s’ha ensorrat és un model econòmic paràsit, depredador i insostenible. I els seus beneficiaris volen que en seguim pagant les despeses. Enguany, els interessos de les obres avançades per les grans constructores – com ara els “peatges a l’ombra” – representaran més de 1.000 milions d’euros. Aquestes partides també són prioritàries?

Però, no només som lluny de recaptar els impostos que caldria entre la minoria benestant, sinó que el frau fiscal estimat a Catalunya s’eleva a 16.000 milions d’euros. Quants llits d’hospital tancats representa tot plegat? Quantes beques universitàries? Quantes ajudes socials o quantes inversions? Quantes empreses públiques, privatitzades a bon preu per als amics del govern, en nom de la imperiosa necessitat d’eixugar el dèficit? I tant que hi ha diners! El que manca és la voluntat política d’anar a buscar-los allí on són. Cal acabar amb el frau fiscal, recuperar l’impost de successions, fer que pagui més qui més té!

D’això va el debat pressupostari: del conflicte d’interessos entre les necessitats de la majoria social i els privilegis d’uns pocs. Ells en tenen prou de despenjar un telèfon, reservar un seient en un consell d’administració a un antic governant o fer un generós donatiu de campanya per pesar sobre la conducció del país. Nosaltres, per contra, hem de sortir al carrer a centenars de milers, fins i tot a milions de ciutadanes i ciutadans, per fer-nos escoltar. Hem de muntar vagues generals; hem d’organitzar protestes a les empreses per defensar els llocs de treball… i, a sobre, patir violències policials, com li va passar a l’Ester Quintana. Hem d’aturar desnonaments a peu de carrer, com ho fa la PAH, rebent insults, multes i garrotades… La democràcia formal, les seves institucions, segrestades pels mercats financers, es tenyeixen d’autoritarisme.

Companyes, companys…

Avui han confluït moltes marees. Allí, mestres, pares i mares d’alumnes, canalla… en defensa d’una educació pública i de qualitat – la que pateix retallades mentre es mantenen concerts amb escoles religioses que segreguen nens i nenes. Bates blanques per tot arreu reivindicant una sanitat que constitueix una conquesta i que pretenen desballestar per muntar negocis privats. Treballadores i treballadors de la funció pública i d’empreses públiques, estudiants… Però igualment veïnes i veïns dels barris, activistes dels més diversos moviments socials, sindicalistes de tots els sectors, pensionistes, gent del món de la cultura i la cooperació, persones aturades, jovent condemnat a la precarietat… Dones, que avui heu encapçalat la nostra manifestació, palesant la violència que significa l’austeritat per als col·lectius més desprotegits i que, vosaltres sí, ens representeu…

Aquí hi ha la societat civil. No pas aquella que es reuneix al Cercle Eqüestre, que té comptes en paradisos fiscals i amistats amb la Corona. No, aquí està la ciutadania. La que té dret a decidir i vol decidir. El futur de Catalunya com a nació i el model de país que volem construir. Perquè ambdues coses són indestriables. No acceptem que els nostres drets siguin moneda de canvi, ni tampoc que la llibertat del nostre poble sigui restringida. Som gent assenyada, no pas com els bojos cobdiciosos que ens condueixen al desastre. Per això ho volem tot i ho volem alhora. Volem una Catalunya social. Perquè, decidim el que decidim en una futura consulta, serà impossible bastir cap projecte democràtic sobre la base d’un país atomitzat, desmoralitzat i aclaparat per la misèria. I volem la plenitud de la llibertat perquè no podem defensar l’Estat social sense democràcia, sense recuperar-la, regenerar-la i eixamplar-la de manera realment participativa.

Estem aquí per rebutjar els pressupostos antisocials que s’estan anunciant i el xantatge que ens estan fent al seu voltant. No acceptem cap retallada en educació, sanitat, prestacions socials… No admetem reduccions de llocs de treball, pèrdues salarials, desregulacions i deteriorament de les condicions laborals… No admetem l’espoli de les empreses i serveis públics. No admetem la pobresa, les desigualtats, ni la destrucció del nostre entorn a còpia de fracking, privatitzacions de l’espai públic o projectes de l’estil d’Eurovegas . No volem ser una maquila del sud d’Europa!

Hi ha un altre camí possible. Un camí que passa per plantar cara: a Madrid, i als dictats de la troika, sí. Però igualment als poders financers, als lobbys i als grans rendistes de casa nostra. És una alternativa que passa per l’auditoria i la reestructuració del deute, per la instauració d’una tributació progressiva, per la lluita contra el frau fiscal i la corrupció… Només sobre aquesta base serà possible mantenir l’Estat del benestar, desenvolupar polítiques actives d’ocupació, promoure l’habitatge social, afavorir el cooperativisme, impulsar una economia agrícola i industrial sostenible i respectuosa amb el medi ambient…

Amigues i amics…

Tenim força raons per no confiar en la bona disposició del Govern, ni en la gosadia d’aquest Parlament. No faltarà qui us dirà que, en aquestes condicions, no hi ha res a fer. No els escolteu. La gent de més edat recorda que Franco va morir al llit, però la seva dictadura va morir al carrer. Els més joves ja heu vist un 11 de Setembre que ha remogut les plaques tectòniques del règim heretat de la transició. Fins i tot l’actual configuració de forces polítiques porta la petja de l’última vaga general. Des d’una mobilització social sostinguda podem canviar moltes coses, generar alternatives, modificar profundament el panorama polític, permetre el sorgiment de nous subjectes… Aquesta lluita només fa que començar. Tornarem. Els pressupostos del 2013 no seran un tràmit, ni un arranjament a esquenes del poble. Tornarem.

La primera condició de qualsevol avenç, però, és la nostra unitat. Juntes podem. Això no és un eslògan per concloure una manifestació: és una presa de consciència. No hem vingut a fer retòrica, sinó a escriure la nostra pròpia història, a prendre en mà el nostre destí.

Aturarem els pressupostos antisocials!

Coratge! La dignitat vencerà! Juntes podem!

1 de maig 2013. Manifest de la IAC

Contra els acomiadaments, les retallades socials i laborals i la corrupció

Any rere any s’està fent evident la fal•làcia ben orquestrada pels nostres governs, els banquers i grans empresaris i els seus mitjans de comunicació que la crisi és un fet conjuntural, passatger, sempre “l’any següent hi haurà creixement”, perquè cada any les mesures que prenen contra els sectors assalariats i sectors de la ciutadania els desmenteixen i posen en evidència que ens trobem davant una crisi del sistema i que els ajustaments continuaran sent durs.
Les polítiques econòmiques i socials d’ambdós governs busquen transferir les rendes públiques i del treball cap al capital. En aquest sentit, les últimes reformes laborals n’estan sent un bon exemple: afavorir l’atur i la precarietat laboral, provocar la reducció generalitzada dels salaris, transferir els costos de la crisi de les empreses a les arques públiques. Un seguit de mesures complementades per altres com entregar serveis públics a la gestió privada, reduir els costos laborals i de recursos en els serveis públics, retallar les prestacions socials i endurir per al futur les condicions d’accés a una pensió contributiva tot provocant alhora la merma del seu futur salari. Aquestes mesures, entre d’altres, conformen un magnífic exemple de polítiques neoliberals destinades a carregar el pes de la crisi sobre els treballadors i les treballadores.
En aquest sentit conculquen els drets socials i laborats conquerits mitjançant anys de lluites socials, mentre fan polítiques a mida de les necessitats d’acumulació de capital dels grups financers, bancs i grans empreses.
El creixement de l’atur i la precarietat, la caiguda salarial generalitzada i la davallada i pèrdua de les prestacions socials, estan provocant centenars de milers de desnonaments i dificulten, quan no ho impedeixen, accedir al jovent a un habitatge digne tot transformant la crisi econòmica en una veritable crisi social que deixa a l’estacada milions de persones, amb dificultats per arribar a finals de mes i satisfer les necessitats bàsiques. A més, continuen les polítiques de privatització i la mercantilització dels serveis públics, especialment en sectors com la sanitat, l’educació, la justícia, l’aigua, la cultura, l’energia o el transport, els serveis socials…, amb l’excusa de pagar el dèficit i el deute públic a la banca.
Les dones pateixen brutalment l’impacte de la crisi, discriminació al mercat laboral, taxes d’atur i precarietat més elevades i carreguen amb el pes de la debilitat dels mecanismes de l’Estat del benestar, a causa del desigual repartiment del treball domèstic i l’atenció de persones depenents. L’ascens de la dreta difon concepcions reaccionàries sobre la família, la sexualitat, les opcions sexuals, i el paper de la dona a la societat i amenaça amb retallar drets com el de l’avortament, encara legislat de forma molt limitada.
Tot arrodonit per un increment sense precedents de la corrupció política. La professionalització de la política, els seus lligams cada cop més estrets amb el món empresarial i les polítiques neoliberals han generalitzat la corrupció en molts àmbits diferents, tal com fan evident els escàndols que han escaltat aquests últims mesos. La corrupció, lluny de ser un problema causat per actituds individuals mogudes per l’avarícia, és una conseqüència del model econòmic implementat als darrers anys, basat en l’especulació i la desregulació.
En definitiva, una crisi trampa, una estafa financera que es continua nodrint a costa dels nostres salaris, estalvis, impostos, pensions, habitatges i prestacions socials, sanitàries, educatives…; és a dir, a costa dels nostres drets socials i laborals, tot condemnant a milions de persones a l’atur i a l’exclusió social i restringint les llibertats democràtiques per reprimir la resposta social a les seves polítiques i retornar-nos a la submissió amb limitació progressiva dels drets d’expressió, informació, manifestació, organització i negociació col•lectiva…, conquerits des de la lluita per les organitzacions populars formades per persones treballadores.
Paral•lelament, des dels governs s’afavoreixen polítiques que fan possible garantir i augmentar les taxes de beneficis d’empresaris i banquers, els culpables de la crisis, amb els diners públics i les rendes del treball, per a la qual cosa es canvien normatives, es fan lleis arbitràries i, si fa falta, se salten la llei directament. La indefensió dels sectors assalariats és absoluta. Només el sentiment de col•lectivitat, el reconeixement que els problemes que patim no són només individuals sinó comuns a tots, poden frenar aquestes mesures antisocials i establir les bases per començar a recuperar el que, per dir-ho gràficament, ens estan robant. La nostra força resideix en la unitat com a persones treballadores perquè aquesta unitat fa possible realitzar accions de pressió a través de la mobilització.
El fracàs de les polítiques de concertació social practicades per les dues grans centrals sindicals ha contribuït poderosament als retrocessos dels drets socials i laborals. L’assumpció en la pràctica de les reformes laborals, els acords de pensions, els pactes amb Foment, CEOE, etc., són un indicatiu de cessió sindical de conquestes socials i en l’organització del treball, que no deixen cap altra alternativa que la mobilització laboral i social.
I és que aquest Primer de Maig, davant les mesures antisocials dels governs central i autonòmic, ha de tenir un significat clar de recuperació de l’esperit de lluita i sacrifici, d’unitat, de solidaritat, de la determinació de les persones treballadores que, al llarg de la història, han aconseguit reivindicació rere reivindicació, lluita rere lluita, les condicions de treball i la qualitat de vida digna que amplíssims sectors assalariats hem arribat a gaudir.
La IAC no té dubtes: l’únic camí possible és resistir, lluitar, avançar. Hem de fer d’aquest Primer de Maig un dia per recuperar la memòria de tots els sacrificis que han costat els avenços socials, un dia per refermar al carrer la nostra voluntat de lluita contra les mesures antisocials i un dia per aixecar el cap amb orgull i dignitat enfront dels continus atacs als nostres drets i llibertats com a persones treballadores i ciutadanes.

El alto precio de la pobreza

Todos los indicadores confirman aquello que, para las entidades vecinales, constituye desde hace tiempo una evidencia: la perversa combinación de la crisis y de las políticas de austeridad, promovidas desde las distintas administraciones públicas, está hundiendo en la pobreza a amplias franjas de la población. Hablar de situación de emergencia social, lejos de ser una figura retórica, se ha convertido en una pálida descripción de la realidad. En la “rica” comunidad autónoma de Catalunya, más del 25 % de las personas en edad de trabajar carece de empleo – alrededor de 850.000, según la encuesta de población activa. En 2014, sólo el 30 % de las oficialmente registradas recibirá algún tipo de ayuda.

Un reciente estudio del Instituto Municipal de Estadística certificaba que más de la mitad de los barrios de Barcelona se encontraba ya por debajo de la media de rentas familiares de la ciudad. Las desigualdades se ahondan. La tasa de pobreza y el riesgo de exclusión social afectan al 24 % de la ciudadanía, con un impacto particularmente cruel sobre la población femenina y sobre la infancia, cuyo desarrollo físico e intelectual hipotecan las privaciones. Bastaría con señalar, por cuanto se refiere a los núcleos de convivencia, que el 48 % son familias oficialmente consignadas como “mono-parentales” – en su abrumadora mayoría, a cargo de madres solas. Incluso en barrios de clase media pero población envejecida, como el céntrico Eixample, la pobreza se instala en los colectivos de viudas y pensionistas, que subsisten con menguados ingresos. En países como Francia, con un Estado del bienestar más desarrollado, toda una serie de ayudas a los hogares – nacimiento, escolarización, alojamiento… – contribuye a evitar que situaciones de estrechez basculen hacia la pobreza o la exclusión. No tenemos aquí unos dispositivos similares.

Ciertamente, son muchos los factores que inciden en el crecimiento a ojos vista de la pobreza: el paro, la precariedad generalizada del mercado laboral, la disminución del poder adquisitivo de los salarios… Pero también el conjunto de recortes efectuados en el gasto social por los gobiernos, central y autonómico: las restricciones en las prestaciones por desempleo (subsidios y políticas activas), en la ley de dependencia, en ayudas a jóvenes… sin olvidar los re-pagos sanitarios, la congelación de pensiones o la desastrosa política de vivienda, hoy en día ampliamente contestada. Catalunya tiene el triste honor de encabezar el ranking estatal de desahucios, cerca del 90 % de los cuales se produce, en el ámbito del área metropolitana, por impago de alquiler. Con todo ello, va perfilándose una geografía de la injusticia social que fractura la ciudad.

Hay, pues, un haz de políticas públicas que sería necesario revertir para hacer retroceder la pobreza. Sin embargo, algunas urgencias resultan insoslayables. Por eso, la reciente Asamblea de nuestra Federación (16/03/2013) adoptó y decidió promover la ILP, propuesta al Parlamento catalán por un colectivo de sindicalistas, intelectuales y activistas sociales, a favor de la instauración de una Renta Garantizada de Ciudadanía – un derecho que contempla el actual Estatut de Catalunya, pero que aún no ha tenido concreción legislativa. Se trataría de una prestación, complementaria en caso de percibir otros ingresos, que asegurase a toda persona mayor de 18 años y legalmente establecida unos recursos que alcanzasen los 664 euros mensuales, estimados por la propia Generalitat como renta de suficiencia. Dentro de unos días empezará la recogida de las 50.000 firmas que han de avalar el proyecto de ley y permitir su debate en sede parlamentaria. Desde el movimiento vecinal vamos a volcarnos en esa campaña como un medio de elevar la conciencia de la ciudadanía en tanto que sujeto de derechos. Pues, en efecto, una de las consecuencias más nefastas de la pobreza es la atomización de la sociedad y el fomento de la mentalidad de persona asistida. Más allá de la buena voluntad, las propias limitaciones de los servicios sociales – que trabajan en red con las parroquias y otros organismos -, la preeminencia de los bancos de alimentos, el carácter puntual de las ayudas… no pueden por menos que imprimir un sesgo caritativo a esas acciones. Sólo una sociedad que aborde el fenómeno disgregador de la pobreza con criterios de solidaridad, de justicia redistributiva y de dignidad humana – y no de beneficencia – mantendrá la cohesión necesaria para superar la crisis actual. Por el contrario, una población sin derechos, maltrecha y desestructurada, corre el peligro de precipitarse, tras banderas populistas y demagógicas, a una lucha desesperada de pobres contra pobres… o se verá reducida a la impotencia ante un capitalismo depredador.

Conocemos de antemano la disposición del actual gobierno conservador de la Generalitat, que se opondrá vehementemente a la ILP arguyendo escasez de recursos presupuestarios: los economistas de la comisión promotora calculan que la aplicación de la ley requeriría una dotación de 1.800 millones de euros. Pues bien, he aquí una excelente ocasión para debatir de prioridades y, en última instancia, acerca del modelo de país a que aspiramos. Y no valdrá zafarse señalando las exigencias de déficit que plantea el gobierno central, ni los incumplimientos de Madrid en materia de financiación. CiU no ha presentado aún su proyecto de presupuestos. Sabemos, sin embargo, que el servicio de la deuda financiera de la Generalitat rebasará este año los 2.300 millones de euros. Y que el pago de las obras públicas financiadas por empresas constructoras, como los peajes en la sombra de las nuevas autovías “gratuitas”, supondrá otros 1.100 millones. A diferencia de estas partidas, la correspondiente a una renta ciudadana revertiría, a través del consumo, en la actividad económica, favorecería el comercio de proximidad y tributaría. Sabemos, por otra parte, que el fraude fiscal, según el Sindicato de técnicos del Ministerio de Hacienda, asciende a unos 16.000 millones en nuestra comunidad autónoma.

No son sólo cifras, sino el reflejo de unas determinadas relaciones sociales, dominadas por las élites financieras y una minoría privilegiada. ¿Cómo? ¿Resulta cara una Renta Garantizada de Ciudadanía? Lo que nos está resultando, más que caro, insostenible y amenazador, es la pobreza. Sí, la pobreza, con sus estragos sociales y de género, con la devastación cultural y política que inscribe en nuestras vidas.

Sylviane Dahan
Vocal de Mujeres y Derechos Civiles de la FAVB (Federación de Asociaciones de Vecinas y Vecinos de Barcelona)

Article publicat a Público

1r de maig. Realista i radical

Ens apropem al dia dels màrtirs de Chicago, també conegut com 1er de Maig dia dels i les treballadores (curiosament o no, als EUA no és festiu).
Començo amb un record històric per dos motius, un per què m’agrada saber d’on vinc i l’altre per què trobo molt significatiu que aquells lluitadors van ser condemnats en el S XIX pel que llavors era un avançament, la jornada de les 8 hores i crec que enllaça amb una perillosa corba decreixent en el S XXI on bona part de les conquestes assolides en el S XX estan sent esmicolades.
Des de fa uns anys venim fent la tàctica del cranc (pels no naturalistes, marxa enrere) mentrestant s’està produint una orgia patronal, que va molt més enllà d’allò que ara anomenem “retallades”, el que realment estem patint és tot l’esquarterament i demolició des de dos vessants, una les conquestes socials per la lluita de la classe treballadora pretèrita i l’altre el trencament del pacte keynesià de postguerra, envestat, filat i teixit pel propi capitalisme, davant la necessitat d’un mercat consumista i de contenir la lluita d’una classe obrera, llavors, altament polititzada.
Quina hauria de ser la resposta del sindicalisme davant els atacs ?, tal vegada hi hauran teories econòmiques macro i/o micro, tal vegada hi hauran anàlisis universitaris i/o empírics…. tal vegada el sindicalisme s’haurà de deixar d’orgues i fer quelcom elemental, bàsic, primari, es a dir fer SINDICALISME, així en majúscules, sense complexes, sense cúpules burocràtiques, sense alliberats de paella i calçotada. Cal mobilitzar-se per una banda i cal aturar-se per l’altre, cal treure la pols a les banderes, cal trepitjar els carrers, les places i cal aturar la producció.
Estem en temps on domina la por, dons sembla que anem de derrota en derrota, però darrerament petites coses es van capgirant i potser perquè desprès d´anys de pidolar misèries, de signar precarietat, la mobilització per lo bàsic ha despertat pobles adormits. El sostre, el menjar, la salut i l’educació, són i seran els veritables motors de la lluita treballadora, com deia la cançó d’en Raimon “Jo vinc d’un silenci,antic i molt llarg, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren, en l’anonimat, que en frases solemnes, no han cregut mai.”, aquesta és la meva classe, la meva gent que no vol, ni pot creure en revolucions de fundació i saló. Per fi, després d’anys estem veient una victòria tal vegada no la més èpica, tal vegada no la més heroica, però si que la lluita de la PAH és la més gran victòria de la classe treballadora en dècades.
Cal encetar, defensar i mobilitzar-se per la lluita que suma, que crea correlació de forces, en pos d’assolir condicions reals de fer un crac al sistema. El sindicalisme ha de trencar amb les maleïdes dinàmiques socialdemòcrates, per defensar allò pel que va ser concebut, un model social-laboral on els/les treballadores siguin col•lectivament qui decideix la seva vida en funció de les seves necessitats.
Per tan advoco per un 1er de maig sostingut amb una doble i confluent estratègia sindical, realista i radical;
Realista doncs no podem treballar amb/per la classe treballadora si vivim en altres galàxies, els interessos dels sindicalistes no son aliens a la resta de la classe treballadora (malgrat alguns/es es comporten com si fossin altra classe). Entre els que estan instal•lats com un departament més de l’empresa i els altres que ja pensen en sortir amb la granota miliciana al carrer, cal urgentment saber que costa una barra de pa o una tarja de transport.
Radical-social perquè hem d’estar al capdavant de la lluita obrera i passa per mantenir els drets bàsics, salut, habitatge, menjar i educació. Radical-laboral hem de canviar l’ordre i tornar al clàssic primer mobilització i desprès taula de negociació. Massa despatx, moqueta, i àpat de senyoret, fa perdre musculatura social
Ahir érem proletàries, desprès obreres, avui precaris. Tal vegada el nom canvia, però el subjecte històric sempre és el mateix. Avui hi ha lluita de classes i l’anem perdent, aleshores, mobilitzem-nos, sumem, organitzem i lluitem !

Artur Galve

Tancada al Palau de la Música

Éxit de participació a l’acte d’obertura de la Campanya de l’ILP de la Renda Garantida Ciutadana

La Sala d’actes del Centre Cívic de “Fort Pienc” va quedar petit  i lamentablement més de 150 persones no van poder entrar per motius de seguretat. Una gran part van seguir com van poder l’acte a través de la vidriera de la porta del costat.

A la sala nombroses persones omplien els passadissos i van seguir de peu un acte que va durar prop de 2 hores.

Projectat al fons de l’escenari podíem veure el logotip i el lema de la campanya de la ILP “Rescatem les persones!”

Després de projectar un breu vídeo de la marxa contra l’atur i per una renda Ciutadana garantida del 28 de febrer des de Sant Vicenç dels Horts fins al Parlament, Sixto Garganté en nom de la Comissió Promotora saludava als assistents i detallava el reconeixement a totes les persones i entitats que han participat en aquest projecte.

Tot seguit Diosdado Toledano va narrar l’origen del projecte de la ILP per una RGC, les seves causes i el procés participatiu, plural, que va donar llum per consens el projecte de llei de la renda garantida de Ciutadania que desenvolupa l ‘article 24.3 del Estatut d’Autonomia. Va contestar l’informe d’oposició del Govern de la Generalitat i va donar resposta a les declaracions de la consellera de Benestar Social. Finalment va cridar a tots els pobles que impulsen la ILP a guanyar el cor i la consciència de la majoria de la ciutadania de Catalunya en suport d’aquest projecte de llei.

Des de la Taula es va donar lectura al comunicat de suport a la PAH davant la campanya de criminalització que pateix  i es va donar la paraula a Ada Colau, convidada especial a l’acte al costat de Arcadi Oliveres. Ada ha expressat el seu suport a la ILP per una RGC i explica el moment que travessa la lluita contra els desnonaments, el tràmit al Congrés de diputats del projecte de llei de dació en pagament, finalment va abordar les perspectives i va aportar interessants reflexions sobre l’experiència del moviment social de la PAH.

A continuació la Mesa va donar lectura al Comunicat de salutació enviat pel convidat especial Arcadi Oliveres que per problemes d’agenda no va poder assistir.

A partir d’aquest moment es va donar la paraula per rigorós ordre alfabètic als representants de les entitats que donen suport al projecte de la ILP RGC i van manifestar el seu desig d’intervenir:

José María Álvarez per UGT, Oriol Amorós en nom d’ERC, Quim Arrufat per la CUP, Luis Blanco per IAC, Jaume Botey de Cristians pel socialisme, Jaume Collboni en nom del PSC, David Companyon per EUiA, Ramon Franquesa per Socialisme 21 – XSUC, Antonio Fuertes d’ATTAC-ACORDEM, Joan Carles Gallego per CCOO, el bisbe emèrit del Perú Joan Godayol, Joan Herrera en nom d’ICV, Ramon Masqué de l’Assemblea de treballadors/es en atur de Barcelona, Sylviane Dahan de la FAVB, Daniel Raventós en nom de Renda Bàsica i va tancar la relació d’intervinents Víctor Rios pel Front Cívic.

Les breus intervencions van ser seguides amb interès per la sala i van expressar el compromís amb l’objectiu de recollir moltes més de les 50.000 firmes necessàries perquè el projecte de Llei de la Renda Garantida Ciutadana sigui debatut al Parlament de Catalunya, així com impulsar un ampli procés explicatiu del projecte de llei per a guanyar l’opinió de la majoria ciutadana.

Els matisos dels diferents discursos van il · lustrar la pluralitat i diversitat de les organitzacions socials, polítiques, ciutadanes i moviments socials que participen i donen suport a la ILP de la RGC. Aquesta àmplia pluralitat en un projecte comú per la causa de la dignitat de les persones, especialment dels qui pateixen la pobresa i l’atur, ha de servir per potenciar i desenvolupar un ampli moviment social i ciutadà que permeti assolir l’objectiu d’una Llei de la Renda Garantida de Ciutadania que torni l’esperança i rescat a les persones.

Durant el desenvolupament de l’acte d’obertura Sixto Garganté informa dels propers passos de la campanya, de la cita a les 16:00 hores al Parlament de Catalunya els propers dies 8 i 9 d’abril per jurar o prometre la responsabilitat de fedatari/a a les prop de 290 persones voluntàries. També de la propera distribució dels plecs per recollir signatures.

El crit de Si es pot! Atronó la sala d’actes en repetides ocasions enmig de l’entusiasme de les persones assistents.

Finalment el passi del vídeo de la campanya va tancar l’acte d’obertura de la iniciativa legislativa popular de la Renda Garantida de Ciutadania.

Diosdado Toledano González

Acte públic d’inici de la campanya de l’ILP per una Renda Garantida de Ciutadania

RESCATEM LES PERSONES!

Dia: divendres 5 d’abril

Hora: 19:00 hores

Lloc: Centre Cívic “Fort Pienc”, Pl. Fort Pienc, prop de l’Estació del Nord de Barcelona. Estacions de metro properes: Arc de Triomf i Marina

Presentaran l’acte Sixto Garganté i Diosdado Toledano membres de la Comissió Promotora de la ILP.

Convidats pendents de confirmació Ada Colau i Arcadi Oliveres

Hi intervindran les persones representants de les entitats que donen suport a la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania

 ¡Participa en la campanya de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania!

Email: ilprcg@gmail.com

http://www.rendagarantidaciutadana.net/index.php/es/

Comunicat de la IAC amb motiu de la mort d’Hugo Chávez

IAC envia el més sentit pèsam i condolences a la classe treballadora i les classes populars de Veneçuela per la mort del President de la República Bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez Frías.

Les fites obtingudes en el període de govern d’Hugo Chávez en aquests 14 anys, des del punt de vista polític, econòmic, social, cultural i laboral, són immenses, nombroses i indiscutibles. Cal destacar, entre moltes altres, l’eliminació de l’analfabetisme, el descens del nivell de pobresa, l’accés al sistema de salut primària per la majoria de les i els veneçolans amb la Misión Barrio Adentro, l’establiment del salari mínim més alt de l’Amèrica llatina, la reducció en 10 punts de la desocupació i l’impuls a la democràcia participativa mitjançant la Llei de Consells Comunals aprovada el 2006. A tot això cal afegir l’aprovació d’una nova Llei Orgànica del Treball de les Treballadores i els Treballadors (LOTTT) el passat 2012, defensora i garant dels drets de la classe treballadora.

Per això no és casualitat que Chávez sigui el dirigent d’un Estat que a nivell mundial més eleccions ha guanyat en tan poc temps. Això ha fet que l’imperialisme dels Estats Units d’Amèrica i europeu, així com l’oligarquia veneçolana, hagin utilitzat tot tipus d’estratagemes per intentar derrocar-lo, a pesar de ser el legítim President de Veneçuela, elegit majoritàriament de forma reiterada.

Chávez se’n va a causa d’una llarga malaltia, però la seva obra política i social a favor dels sectors socials de Veneçuela més desfavorits perdurarà, així com perdurarà el canvi polític i social cap a una Amèrica Llatina més justa i lliure de lligams imperialistes, del qual va ser un dels precursors.

IAC envia, des de Catalunya, la seva solidaritat internacionalista i les condolences al poble i la classe treballadora veneçolans, i reitera el suport a la Revolució bolivariana iniciada per Chávez. Estem segurs que el poble veneçolà, liderat per la classe treballadora, farà honor a la memòria d’aquest referent de l’esquerra mundial, que ha estat i és Hugo Chávez, donant continuïtat al procés de canvi polític i social que Chávez ha liderat a Veneçuela i a l’Amèrica Llatina.