Davant la repressió. Solidaritat!
Fa 181 anys que naixia el primer sindicat de la història i segurament del sindicalisme. Des de llavors el sindicalisme ha esdevingut l’eina més important del moviment obrer com a moviment social de masses cabdal per les classes populars, la seva millor eina per la lluita dels i les treballadores.
Des d’aleshores i fins avui dia el sindicalisme de classe ha estat punta de llança per tal d’aconseguir conquestes i millores sociolaborals de la classe obrera, des de la conquesta de la jornada laboral de 8 hores, la prohibició del treball infantil, la llibertat d’organització, reunió i expressió, fins a esdevenir, en els seus millors moments, ser un actiu fonamental en la negociació per la millora de les condicions laborals. La mobilització, el carrer, el suport mutu, la confrontació social i sobretot la vaga general han estat eines indispensables d’una classe, la treballadora, que ha estat sempre bandejada, per una minoria opressora.
Des de l’any 2008 vivim en una crisi econòmica fruit d’una estafa, on l’economia especulativa ha substituït la productiva, convertint aquesta crisi en una gran estafa dels sectors dominants. Darrere les retallades, les més importants des de la mort del dictador, el que signifiquen realment és la reconversió total d’un model social, on les classes treballadores i populars ens juguem la pèrdua de la majoria de millores aconseguides amb milers de lluites i vagues que pot suposar el desmantellament d’uns drets aconseguits amb la lluita i l’organització del moviment obrer de classe.
Aquesta ofensiva neoliberal, que pretén socialitzar les pèrdues de la majoria, mitjançant els plans d’ajust i el pagament del deute, es faran a costa dels últims grans pilars del que queda d’estat del benestar. És a dir del desmantellament de la sanitat pública, l’educació, l’atac contra les pensions i la fi del sindicalisme de concertació amb l’eliminació de la negociació dels convenis col·lectius. En aquesta etapa de resistència al tsunami de l’Europa del capital, només ens queda l’autoorganització i la coordinació de les lluites des de la base, des del sindicalisme combatiu i de classe.
El poder establert mai no ha pogut pair que des de baix es volgués construir un nou món i per això de forma “legal” o il·legal ha actuat amb contundència utilitzant tot el ventall d’aparells repressors de què disposa. Casos flagrants com “els màrtirs de Chicago”, els centenars d’obreres cremades a Nova York, els anarquistes Sacco i Vanzetti… Ja més a casa nostra, el “Procés de Montjuïc” (més de 400 detinguts), tortura, assassinats “legals”, noms com Teresa Claramunt, Anselmo Lorenzo, Joan Llunàs i Pujals, van recórrer tot Europa. La repressió a Alcoi després de la “Revolució del petroli”. La brutal repressió a les obreres de Ses Illes com Aurora Picornell, Matilde Landa…. i així anar sumant al santoral obrer, Salvador Seguí, Layret, Peiró i milers de treballadors i treballadores que van donar el millor per aconseguir unes condicions de vida dignes per a les majories.
Ha passat més d’un segle i mig, i la repressió, com no pot ser d’altra manera, ve acompanyada amb retallades i retrocessos dels drets laborals com no veiem des dels temps del franquisme tardà. Les darreres vagues generals han produït un nombre important de detinguts i detingudes, atonyinaments, presó, judicis, ferides greus. Les més de 150 detencions a Catalunya, a la vaga general del 14N, donen exemple de com el sistema i els cossos repressius sempre acompanyen les classes dominants en el seu camí de reformes per mantenir els seus privilegis.
Són el moviment sindical de classe i també els moviments socials els que estan intentant resistir la duresa de l’envestida repressiva que, aquí a Catalunya, la simbolitzen els casos flagrants de l’ús il·legal de les escopetes de pilotes de goma, que han deixat ja 7 persones sense un ull en els últims 10 anys. Entre elles volem fer esment del cas de l’Esther Quintana, un símbol de la lluita contra la injustícia, la mentida i la repressió en la seva vessant més dura.
Tenim centenars de judicis a Catalunya, però també a altres indrets de l’estat espanyol, on la repressió és una eina instrumental al servei del capital per tirar endavant les polítiques d’ajust neoliberal. Les vagues del carbó a Astúries, les ocupacions de finques del poble andalús, les lluites estudiantils a les illes, la primavera valenciana o la repressió de l’esquerra abertzale a Euskalherria no són més que conseqüències d’un pla per desmantellar qualsevol moviment de resistència, dissidència i voluntat d’esdevenir nou motor de canvi. Els casos més coneguts: el de Cándido i Morala (CSI), condemnats a tres anys de presó; Rafa Díez de Usabiaga (LAB), condemnat a deu anys de presó; la persecució sistemàtica a Diego Cañamero i Juan Manuel Sanchez Gordillo (SAT), que juntament amb 54 sindicalistes més, estan fins al capdamunt de multes i a l’espera de condemnes de presó.
A això cal no oblidar la repressió invisibilitzada de la dona treballadora. Els treballs de cures i el treball domèstic només són dos exemples de la doble repressió que significa el ser dona i treballadora. El no reconeixement d’aquestes feines imprescindibles en la nostra societat i la seva conseqüent impossibilitat d’organitzar-se de manera legal, per lluitar de manera col·lectiva pels seus drets laborals, fan que, des de les nostres organitzacions, denunciem i incorporem aquesta vessant de gènere que, per invisible que sigui, és una realitat tràgica al segle XXI.
Per la nostra tradició des del sindicalisme revolucionari, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Intersindical Valenciana i la Intersindical Balear, volem fer un clam contra la repressió, a favor de les classes populars de tot el món, per la justícia social i en defensa del moviment obrer i camperol.
La repressió ve de lluny, cal que la lluita sindical vagi més lluny encara.
CONTRA LA REPRESSIÓ, SOLIDARITAT.
CONTRA LES POLÍTIQUES DE LA TROIKA, ORGANITZACIÓ.
LA LLUITA ÉS EL NOSTRE CAMÍ, EL NOSTRE CAMÍ ÉS AL CARRER.
VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA!
Federació d'Altres Activitats. IAC 